Des de fa aproximadament 2 anys, alguns mitjans de comunicació generalistes espanyols han començat a publicar notícies de memòria històrica i alguns ho fan en secció pròpia:
http://www.eldiario.es/temas/memoria_historica/
https://elpais.com/tag/memoria_historica/a
https://www.elperiodico.com/es/temas/memoria-historica-12370/
Fins aleshores, la memòria històrica només preocupava als acadèmics i a les famílies dels morts a les guerres. Però avui en dia, la memòria històrica comença a ser reconegut com un assumpte públic i hem volgut parlar amb Plàcid Garcia-Planes, actual director del Memorial Democràtic, per parlar sobre aquesta evolució a Catalunya.
Parlan’s del teu perfil a director del Memorial Democràtic.
He estat corresponsal de guerra durant 20 anys. Com a reporter de guerra sempre m’ha obsessionat la memòria i sempre que he anat a un camp de batalla he observat quin rastre d’altres batalles existien sota aquest camp de batalla. Fa 10 anys vaig fer una sèrie que vaig escollir 7 llocs d’Europa que van canviar la història europea i del món per saber que hi havia ara. Per exemple, el lloc on van penjar al Mussolini avui és un McDonald’s i a Danzig, on va començar la segona guerra mundial ara és un cruising area gay. Això també és memòria encara que no en siguem conscients. Llavors, vaig acceptar el repte de començar a treballar al Memorial Democràtic. El meu camp no es tan acadèmic sinó més aviat pràctic. Estic envoltat d’historiadors que parlen de la Guerra Civil però no han viscut mai una guerra i noto es perden coses. De vegades els provoco i els dic ‘Sabeu què és un reporter? És un historiador que encara està viu”. El fet d’haver estat en 10 guerres et fa entendre que la primera víctima no és la veritat, és el matís. Quan comença la Guerra Civil a Barcelona, la ciutat no és una ciutat de blancs i negres. És una ciutat plena de matisos, igual que al conflicte actual català a Espanya no hi ha només blancs i negres. Des de l’àmbit acadèmic molt sovint es tendeix a la simplificació i la vida és l’apoteosi de la complexitat. Quan veus la vida i la mort en carn i ossos et canvia la percepció.
Problemes que encara perduren en la difusió de la memòria històrica actualment
Com l’actual director del Memorial Democràtic i havent estat cap de la secció d’internacional a La Vanguardia, el meu entorn és un entorn culte i la meitat d’aquesta gent fins que al 2015 vaig ocupar el càrrec, no sabien què era el Memorial Democràtic. La diada de Sant Jordi de fa dos anys vam posar una parada a la Rambla amb tots els llibres dels 10 anys de la historia de la institució a la venta. Saps quants se’n van vendre en 11h, diada de Sant Jordi, a les Rambles? Zero. La memòria històrica té un problema que la gent només vol reconèixer en veu baixa i no públicament: la gent jove no segueix recordant el que van viure els seus avis, la nostra història. Hi ha un problema biològic perquè cada vegada estem més lluny del que va passar. La llei de memòria històrica només compren el període des de la declaració de la II República Espanyola fins el les primeres eleccions democràtiques al Parlament de 1980.
El problema que té la memòria històrica és el mateix problema que tenia jo com a corresponsal de guerra: hi ha un repte narratiu d’explicar el dolor de l’altre d’una manera diferent que no sigui la heroïcitat romàntica. És converteix el dolor de l’altre en un pas de setmana santa.
Tindrà sentit un Memorial Democràtic d’aquí 50 anys (2M d’euros anuals i 18 treballadors)?
La institució es va crear fa 10 anys per omplir un buit que era absolutament necessari omplir. No l’hem omplert del tot però alguna cosa hem fet. Una llei no serveix de res si no tens voluntat d’aplicar-la. Llavors jo vull assumir el repte d’explicar la memòria de manera efectiva, tal com vaig fer amb les cròniques de guerra. Sóc anti World Press Photo perquè exposen fotos on converteixen el dolor de l’altre en una caricatura. En la memòria hi ha esperança però també hi ha dolor. Necessitem mirades laterals perquè la gent s’acosti a la memòria històrica. No podem continuar explicant el mateix de la mateixa manera. Hem d’afegir altres memòries més antigues que del segle XX i posteriors perquè el Memorial Democràtic continuï tenint sentit amb el pas dels anys. D’aquí 10 anys hem de poder parlar del què ha passat a Catalunya des de l’1 d’octubre de 2017. Busca la paradoxa i tens la memòria.
Com canviar aquesta mirada?
Des de que vaig arribar, he intentat donar-li una visió periodística per fer-la més atractiva. El dia 22 de desembre de 2017 vam fer un concert de composicions musicals de Barcelona durant la Guerra Civil que mai s’havien arribat a interpretar a la sala anatòmica de la Reial Acadèmia de Medicina. Hem d’explicar anècdotes desconegudes perquè els fets no canvien. Hem d’evitar repetir els aniversaris constantment. M’agradaria molt fer una exposició del sexe i l’homosexualitat a la Guerra Civil. Hem d’arrossegar a tot tipus de gent cap a la memòria històrica relacionant els fets del passat amb les històries presents. No podem obviar el present perquè la societat actual s’impliqui amb la memòria històrica. Perquè la memòria històrica és la memòria de la gent. Tenim gravats uns 900 testimonis de l’època i ja hem compartit a la xarxa la meitat. També hem fet un acord amb TV3 perquè ens passin les seves entrevistes i així convertir-nos en el primer banc audiovisual de testimonis d’Europa. Hem de difondre el que queda.
Què el que s’ha de recordar d’un fet històric rellevant?
Fins ara, jo creia que érem el que recordàvem. I cada cop més crec que som el que oblidem, el que no volem recordar. No volem recordar el dolor, però hem d’explicar a la societat aquest abisme sense ser pornogràfics. És molt difícil. Catalunya és un país petit però molt complex i cada comarca va viure la Guerra d’una manera diferent. Una guerra són moltes guerres juntes.
BARCELONA MEMÒRIA HISTÒRICA 