Josep M. Àlvarez: “Un país que no té el seu passat aclarit mai pot tirar endavant”

PAULA MATEO.

Josep M. Álvarez Clua va néixer a Corbera d’Ebre l’any 1946. En plena postguerra, i després de la destrucció gairebé total del seu poble, va viure envoltat de moltes històries que s’han intentat silenciar i oblidar. Tot i que el poble vell de Corbera d’Ebre quedés en runes, encara avui es poden veure els ossos dels combatents a ras de terra. El debat segueix viu i actualment, el senyor Álvarez, amb 70 anys, fa d’activista i investigador per lluitar a favor de la recuperació de la memòria històrica del seu poble.

DSC_0046 (2)
Josep Maria Álvarez Clua al Poble Vell de Corbera d’Ebre. PAULA MATEO

Quan va començar a adonar-se de tot el que havia passat al seu poble?

Jo recordo que a casa meva sempre sortia el tema de la guerra, però com que era un nen pensava: “ja tornen a parlar del mateix”. I jo ara ho he entès i amb els anys t’adones que el què va passar aquí al poble va ser un cop molt dur.  Amb 13 anys, el 1959, vaig anar a llaurar aquestes terres plenes de morts i metralla i coneixíem tot això i pensàvem: “esta gent que hi fa aquí?”. També anàvem a buscar bolets i els trobàvem allà mateix, al costat dels morts.

Quan va decidir fer alguna cosa al respecte?

Quan em vaig posar més a dintre de tot això va ser a lo 2007 – 2008. M’hi he dedicat molt, tot i que jo no tinc formació acadèmica de cap tipus. Però naltres no hem parat de buscar i buscar… m’he entretingut a buscar el dia a dia del que va passar i és que en un lloc on s’hi enfrontaven 200.000 persones en trobes moltes de coses.

Què va passar el 2007-2008?

Va venir una empresa portuguesa a muntar uns molins a sobre dels nostres morts. En un altre país, aquest territori hagués estat Patrimoni de la Humanitat  pels fets històrics que hi van tenir lloc, perquè s’ha de respectar. Doncs aquí no. Aquí va venir aquesta empresa d’energies renovables i bé, es va acceptar. Naltres anàvem pel mig intentant frenar-ho però ningú no ens va fer cas.

I la Generalitat no hi va fer res?

No. Amb el tripartit en van fer de molt grosses. Quan surt lo memorial democràtic va vindre la Queralt Solé i sense dir-mos res ho van aprovar. Naltres destorbàvem perquè no paràvem de denunciar-ho públicament. Amb lo tripartit es van passar molt i han continuat, perquè en acabat del tripartit, amb la Joana Ortega, i amb Unió en general, que són els que es van encarregar del Memorial Democràtic després, tampoc no han fet res, terra al damunt i silenci.

Aleshores, quin ha estat paper del Memorial Democràtic en aquesta zona?

Lo Memorial ha fet coses però no s’ha arribat fins al final. És a dir, s’han arreplegat morts però no s’han arribat a identificar les restes perquè no s’han fet proves d’ADN. No ha estat cosa seria, no s’ha fet un servei útil. I això s’ha bloquejat molt més a Catalunya que a la resta d’Espanya. Aquí van tots molt de ‘progres’ i no es fa res.

DSC_0001
Álvarez Clua amb part del seu material documental. HORTENSIO MATEO

Què va passar al final amb el cas Charlie, per exemple?

Amb el cas del soldat Charlie es va fer una investigació i van arribar a saber que pertanyia a la 15a brigada Lincoln i que tenia uns 40 anys. Podien arribar a saber els orígens d’aquella persona, però no. Es van gastar milions en muntar el museu, lo memorial, etc. però això s’ha quedat així. Alfredo Gonzalez Ruibal va publicar un llibre fa poc, Volver a las trincheras, on ho explica i deixa a totes les institucions que s’encarreguen de la memòria històrica a Catalunya amb el cul enlaire. Este soldat Charlie va morir dues vegades: quan el van matar i en el moment en què no es va deixar tirar endavant amb la investigació. És poc seriós el que ha fet aquí la Generalitat.

 Ha arribat a denunciar algún cas?

Sí, ho hem denunciat públicament tot i fins i tot ho han recollit a diverses notícies.

I han servit d’alguna cosa?

No gaire perquè molts cops tampoc tenim mitjans. Deuen pensar que som 4 nostàlgics del poble i ja està.

Perquè encara hi ha aquest silenci col·lectiu?

Per part dels italians hi ha hagut una voluntat de recordar els seus, però aquí això és tabú. El problema de tot això és que s’ha cultivat durant molts anys i encara seguim callats. Un país que no té el seu passat aclarit mai pot tirar endavant. No es pot tapar la memòria i esperen que la gent se n’oblidi… Jo penso que sí que es pot perdonar, però oblidar?, no es pot oblidar mai. I el problema és que vivim en un franquisme sociològic, fruït del silenci de tots aquests anys.

Així què creu que és el que més ha frenat el tractament històric de la Guerra Civil?

El catolicisme en el tractat de la història ha fet molt de mal en aquest país. En els països de tradició protestant s’ha intentat vetllar per la memòria històrica però aquí no, i això en part ve de la religió catòlica.

DSC_0058 (2)
Poble Vell de Corbera d’Ebre. HORTENSIO MATEO

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s